Avui us proposo un tema de Mariem Hassan, dona saharaui, a qui vaig tenir el gust de poder escoltar en directe en un concert al Fòrum, el dia de la inauguració.
El poble saharaui ja porta més de 30 anys als campaments de refugiats de Tidouf i no sembla que la cosa hagi d'avançar gaire. Vaig tenir la oportunitat d'anar-hi en tres ocasions als campaments, i us puc assegurar que se't cau l'ànima a terra no quan veus les condicions en les que viuen (que són lamentables), sinó quan parles amb la gent jove, que ha anat a estudiar a Cuba, i els fan tornar, després de passar uns 10 anys allà (ho allargen al màxim) amb uns estudis que no els serveixen de res. Estan en una presó sense parets, diuen.
Per tots ells, tan hospitalaris i generosos...
QUé bonita, me ha gustado mucho... y además sabiendo todo lo que hay detrás de ella. Gracias por compartirla.
ResponderEliminarDe nada Inma. Después de tantos años, están algo olvidados. Que por mí no sea!
ResponderEliminarAdemás que son un pueblo muy generoso. No tienen prácticamente nada y te lo dan todo. Cuando fuimos allà, llevábamos el equipaje a tope de cosas para ellos (ropa, comida, una placa solar...). Pensábamos, menos mal que regresaremos sin peso... ja! Nos hicieron tantísimos regalos que por poco no nos los dejan embarcar.
ResponderEliminar