Aquest diumenge, aprofitant que a Sort hi havia la fira d'intercanvi i regal, vam anar al cinema a veure Els barrufets.
El Nur no havia anat mai al cinema, perquè consideràvem que encara era petit i perquè no feia gaire cas als dibuixos. Ja fa un temps que els dibuixos li encanten, s'entera de què van les històries... i coneixia els barrufets, així què vaig dir, per què no?
El cinema estava ple a vessar, amb un guirigall horrorós (imagineu tants nens junts, exitats), però el Nur ben tranquil·let a la seva cadira, no m'ho podia creure.
Quan va començar la pel·lícula, li hauríeu d'haver vist la cara; tot eren ulls! Va pagar la pena!
Va aguantar uns 15 minuts fins que em va demanar la popa i es va quedar clapat. Quin angelet! amb la película a tot volum, els nens cridant, i ell dormidet als meus braços.
Este domingo, aprovechando que en Sort había la feria de intercambio y regalo, fuimos al cine a ver Los Pitufos.
Nur no había ido nunca al cine porque considerábamos que aún era pequeño y porque no hacía demasiado caso a los dibujos. Ya hace algún tiempo que los dibujos le encantan, se entera de quá van las historias... y ya conocía a los pitufos, así que pensé, ¿por qué no?
El cine estaba lleno, con un ruido horroroso (imaginad tantos niños juntos, excitados), pero Nur bien tranquilo en su silla; ¡no me lo podía creer!
Cuando empezó la película, tendríais que haberle visto la cara; ¡todo ojos! ¡Valió la pena!
Aguantó unos 15 minutos hasta que me pidió el pecho y se quedó dormido. ¡Menudo angelito! con la película bien alta, los niños chillando, y él dormido en mis brazos.
